Ben arribats al bloc, aquesta és una nit d'esperança. Nit d'inici de festeig amb la vida. Una bona amiga m'ha ajudat a fer-me'n adonar. M'ha estès la seva mà ara que més malament ho passo, just quan més suport extern he de menester. Suport mèdic i terapèutic. I tant o més important, suport de familiars, amics i amigues, en definitiva, tot l'entremat de persones més properes.
No us negaré pas que la tristesa i la desesperança, de vegades també la desesperació se m'apoderin de mi de tant en tant. Es fa dur llevar-se al matí, rentar-se la cara, preparar l'esmorzar i més encara ser puntual a la feina. En aquestes darreres setmanes faig 1/4 d'hora tard. La concentració en la feina no és pas bufar i fer ampolles. No pas. Però malgrat tot segueixo endavant i suposo que això és el que més compta. I si bé la buidor al cor em fa l'efecte d'un pou sense fons, buit, fosc i insonor quelcom més fort m'ajuda a no defallir i a seguir caminant. La tempesta mai no és prou forta com per tombar-me.
Faig marxa enrere. Torno al suport extern. La Montserrat m'ha escoltat i m'ha explicat les seves sensacions d'haver passat per una situació semblant...continuarà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada