Pateixo depressió endògena. I això com ho afronto?
Mireu, des de fa cosa de 9 anys pateixo un tipus d'alteració psicològica amb efectes mentals i emocionals. Ara tinc 27 anys. Sí, des dels 18 anys que conscientment tinc aquest tipus de malaltia. Malaltia que no he descobert fins ara. Depressió endògena (DE) és el nom que rep la patologia psíquica que et condueix a capficar-te en tu mateix, a perdre il·lusió per la vida, pels teus i per tu, per allò que et motiva. És la malaltia que et penseix per dins, et xucla energia per viure la vida, per afrontar els reptes, per encarar-te amb dos pebrots a allò que desitges per a tu i per la gent que estimes. Tot plegat et condueix a una tristesa i sovint a una soledat desesperants. Por per tot. Incapacitat per prendre decisions. Buf, una tirallonga d'efectes severs sobre la personalitat que ara que me n'adono, ho veig com un entrellat d'efectes amb una causa que tampoc és una causa, perquè tot el que hi ha i passa és producte de múltiples i incomptables causes.

Sabeu què, que després d'anys i panys preguntant-me a mi mateix i a diferents terapeutes el mal que em corsecava, doncs, que m'han diagnosticat una patologia que no sembla que tingui un origen evident. Un fet puntual (quants fets puntuals ocorren en un dia??!!) o una predisposició genètica m'hi poden haver conduït. De fet, crec que és una barreja de tot plegat. El terapeuta, en Joan, em va saber diagnosticar al segon dia, per no dir ja al primer, el mal que patia. Per ell va ser molt evident. Potser és perquè jo em conec molt millor que no pas anys enrere. D'alguna manera, he après a separar i reconèixer moltes actituds, malestars, causes i efectes. Sembla un terapeuta clar, amb un mètode clar però difícil de portar-lo a la pràctica. Suposo que dic això perquè em noto fluix de forces per encarar aquesta situació. Sé que vull sortir-me'n, cosa que és fàcil de dir però molt més important sentir ben endins que vols fer tot els possibles per sortir endavant d'una situació tan adversa.

Necessito explicar el que em passa per dins. Ho sento amb tanta intensitat i sovint sento tan dolor que sembla que el dolor em penetri fins al fons de l'ànima. Ara, quan escric aquestes ratlles, sento dolor al pit, just al xacre del cor. És una sensació de dolor, de tristesa i buidor, d'incapacitat per confiar en mi mateix; però a més de no confiar en la màgia de la vida, és no trobar sentit a l'existència humana. A la meva existència dins l'Univers. Es fa dur escriure aquestes afirmacions tan contundents, tanmateix és el que sento i si digués quelcom diferent m'estaria mentint a mi mateix. I quin sentit té mentir-se a si mateix? No en té cap ni un, no ho creus?

El meu terapeuta, en Joan, em diu que he d'aprendre a conèixer-me a mi mateix més a fons.

Jo crec que em conec més del que em penso.