Reflexió final-inici d'un nou cicle vital

Després de passar un dia trist ahir, en què els plors em van entelar la vista durant llargues estones, avui vull fer aquestes noves reflexions. Les faig d'una manera serena i en un moment d'aquells de sentir que estic al fons del pou.
Sóc conscient ara més que mai que el mal que pateixo té un origen avui més clar que mai. La gènesi és la transició mal feta del pas de l'adolescència a l'edat adulta. Significa que no he assolit la llibertat personal suficient per desenvolupar-me amb independència per anar pel món. Inseguretats, indefinició personal, tancament, dificultat comunicativa, poca alegria i espontaneïtat, menys ganes de jugar i passar-m'ho bé, reducció dels viatges i la inquietud de conèixer noves coses i persones; disminució de la creativitat, d'esforçar-me, de superar-me, de ser tenaç, de posar-me reptes engrescadors..., i en canvi, més tristesa, soledat i sobretot sensació de soledat, poques ganes de parlar i entrar en contacte amb la gent. Egoisme, autocompassió, desinterès pel que passa al voltant i al món. Menys ganes de conèixer noies, de lligar i fer l'amor.
Tot això, és a dir, totes aquestes conseqüències s'han sumat i multiplicat per acabar donant el producte de persona que a data de 2 de gener sóc. Causes negatives han originat efectes negatius. Què representa això? Doncs, veure'm i sentir-me en bona mesura com una persona buida, incapaç, despullada davant la gent, despullada davant el món, amb poques perspectives de present i futur, amoïnada, trista i seriosa en gairebé tot moment.
Qualsevol metge que llegís aquestes ratlles donaria un diagnòstic desfavorable. És un diagnòstic de malaltia de llarga gestació i afectació. La malaltia s'ha gestat en cosa de 10 anys. La pregunta que em faig a mi mateix és la següent: estic capacitat per sortir d'aquesta situació? Doncs la resposta dels especialistes que he visitat és que SÍ. Tinc les capacitats suficients per sortir-me'n, d'aquesta situació complicada. Ara sé que no sóc inferior a ningú de base. Ho sé perquè ho sento des de dins. Avui sé diferenciar el meu Jo essencial amb el meu Jo dolentot. El que passa que amb el temps m'he fet i m'he cregut des de molt endins que "no puc", "no valc"..., per tant, es tracta de fer el treball a la inversa. El repte és treure'm els clofolls de ceba dolenta acumulada. Ho faré? El temps n'és el testimoni. Hi ha dues alternatives: m'esforço per curar-me o em quedo passiu i em continuo enfonsant en la meva misèria? Si m'esforço hi ha possibilitats que me'n surti. Si no m'esforço o faig veure que m'esforço, les possibiltats de remuntar i viure una vida plena són molt baixes. Sé que tocar fons no té res de bo, absolutament res, com a molt hi ha de bo que he tocat la misèria humana i per tant ara la conec, sé què és. Qualsevol persona amb dos dits de front, no la vol tocar. I un cop l'ha tocada, en vol sortir. Aquest és el punt de partida. Aquest punt és l'avui. Ara i aquí.

Per acabar, vull dir que assumeixo i per tant accepto la meva malaltia (depressió endògena) i els seus efectes. Si bé, vull manifestar que no em vull quedar de braços plegats i caure més avall del fons del pou. Arribar més enllà pot tenir un final fatal.

El repte a llarg termini 1-2 anys és assolir un grau d'emancipació personal important. Espiritual i mental especialment. L'emancipació física es produirà, en cas de fer-ho, conseqüentment; em refereixo a l'allunyament de casa els pares.

Reconec que la voluntat de sortir del pou i buscar la llum existeix. Ara però és baixeta, força sota mínims. Com que en sóc conscient i aquesta és un factor clau de cara a assolir objectius amb més cara i ulls, ara per ara, em poso reptes molt petits. Començo tot just avui, encara que he fet molts intents i petits aprenentatges al llarg d'aquests anys passats. Procuraré que  siguin reptes mínims, assequibles en el meu estat, per així millorar a poc a poc el meu to vital sa. Serà convenient elaborar una metodologia: Repte/com assolir-lo/temps/avaluació (quantitativa perquè sigui valorable objectivament)/premi

Em caldrà voluntat, treball, tenacitat, sacrifici. Em caldrà caure i tornar-me a aixecar (com he fet molts cops). Faré com en Soufian de Manlleu. Perquè sigui possible hi posaré il·lusió, un punt d'alegria i humor (d'això en tinc, també).

Com fer que les petites metes que em posi fructifiquin: CONSCIÈNCIA del que faig ara i aquí (perquè tingui consciència cal que estigui ATENT a l'ara i l'aquí)

Explicació de la 1a setmana de treball (2-8 gener)

Exemple dels minireptes que em poso avui i demà (3G) :

Repte 1> DONAR UNA OPINIÓ

Repte 2> SORTIR DE CASA I MOURE L'ESQUELET

Repte 3> TENIR UNA CONVERSA

Repte 4> SOMRIURE UN COP

Repte 5> FER-ME UN REGAL
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Repte 6> DONAR LES GRÀCIES: PEL QUE EM PASSA, PER L'APRENENTATGE QUE FAIG, DEL QUE M'ENSENYA.

Avui m'hauré d'esforçar  de força per fer-ho possible. Aquest és un dels preus que té el gran repte que m'he posat.

El 3r i 4t dia de la setmana de prova (4 i 5G), sumaré un nou repte (R6) i sumaré 1unitat de repte a les 4 existents. El 5è i 6è dia (6 i 7G) seguiré la mateixa línia de sumar un nou repte i una nova unitat. El 7è dia (8G) faré una valoració de com ha anat tot plegat i amb esperit constructiu decidiré si el mètode m'és útil i en cas que sí, començar a llimar detalls i afrontar la segona setmana del 1r mes.

Valorar la temporalització (1 mes, prova d'una setmana) del mètode.
Valorar els reptes que puguin afavorir-me el resorgiment més ràpid del pou. Anotar-me'ls
Escriure les Actituds bones, coses per treballar-me (voluntat, fluir, tenacitat, somriure, xerrar, mirar als ulls, establir relacions socials habituals ...), eines que em serveixen (la consciència> posar atenció a allò que faig) i com afrontaré el treball


Coses per treballar-me en el pla conscient: 
- Comunicació: verbal, no verbal, espontaneïtat
- L'ordre físic i mental
- Aprendre a conviure amb les coses dolentes i que no m'acaben d'agradar
- Buscar moments per mi cada dia. Com a mínim un moment al dia dedicat a mi. El premi.
- Cercar el que m'agrada i el que no m'agrada. Feina, aficions, coses del dia a dia. Anotar-m'ho.
- Conèixer què/qui/com/quan em fan sentir bé. Què em fa caure? Què/qui m'ajuda a aixecar-me de nou?
- Paciència perquè arribin resultats
- Tenacitat. Constància
- Voluntat.
- Flexibilitat
- Optimisme.
- Humor cap a mi i cap als altres. L'alegria de ser viu i viure.
- Humilitat.
- La utilitat de posar-me reptes (diaris/setmanals/mensuals/a més llarg termini)

Mirar endavant i superar els obstacles

Ara, mentre començo a escriure les primeres paraules d'aquest article a fora fa un vent tan fort que se sent com poc sovint passa. Aquest vent bufa de nord, fa tramuntana, i el que fa aquest vent és endur-se ben lluny l'aire (sovint més càlid i humit) que hi havia abans. Què vull dir amb això? Vull dir que quan

Tot llegint un article d'un bon amic que parla sobre la malaltia que pateix des de fa una colla d'anys, m'he inspirat per escriure aquest article. M'ha animat a fer-ho. En aquest article diu que estaria vençut per la malaltia en qüestió si no fos perquè accepta que la té i que no vol que el limiti en els desitjos i il·lusions que vol fer realitat. El conec i no diries mai que té una malaltia amb dolències tan molestes i sovint segur que doloroses. Tot plegat em ressona. Em fa pensar i arribo a la conclusió que sóc condescendent amb la depressió i els efectes de la "cronització" dels seus efectes. Me l'he feta meva, de tal manera que he deixat que se m'apoderi i per tant que em mini una part molt important del meu potencial. Són tan contundents els efectes que em provoca que em costa reconèixer qui sóc, què puc fer. He deixat de buscar respostes a la vida (més enllà d'investigar i analitzar allò que de dolent em passa). Bona part dels meus dies els dedico a centrar-me en la malaltia i no pas a com sortir-ne. Amb els anys he iniciat una espiral de pujades i baixades de cicles molt curts (de setmanes) que m'afecten profundament.
En Marc m'ensenya dia a dia que has de fer el que desitges, que has de perseguir el que més anheles, que has de lluitar per convertir en realitat els somnis personals. Si, en canvi, et deixes endur pels pensaments negatius, per la duresa de la malaltia, pels símptomes i pels efectes, per allò que dirà la gent aleshores estàs pres. Tan pres com em sento durant hores i hores de fa moltes setmanes. Mesos. Uns quants anys.
Em torno a adonar que no estic sol, que molta gent m'estima i està al meu costat per ajudar-me en la mesura que pugui. Hi ha hagut moments en les dues últimes setmanes que m'he emocionat per tal com m'ajuden, obren el seu cor i m'animin perquè segueixi endavant i lluiti per la meva vida. M'adono que no hi ha cap altra solució que la de mirar endavant, d'il·lusionar-me pel que de debò em fa il·lusió. I que si em sembla que poques coses em fan il·lusió, doncs cal que busqui tota l'energia necessària per cercar el que em va llevar cada matí, pel que em fa bategar de debò.

Quan t'arriba l'ajuda que més necessites

Ben arribats al bloc, aquesta és una nit d'esperança. Nit d'inici de festeig amb la vida. Una bona amiga m'ha ajudat a fer-me'n adonar. M'ha estès la seva mà ara que més malament ho passo, just quan més suport extern he de menester. Suport mèdic i terapèutic. I tant o més important, suport de familiars, amics i amigues, en definitiva, tot l'entremat de persones més properes.

No us negaré pas que la tristesa i la desesperança, de vegades també la desesperació se m'apoderin de mi de tant en tant. Es fa dur llevar-se al matí, rentar-se la cara, preparar l'esmorzar i més encara ser puntual a la feina. En aquestes darreres setmanes faig 1/4 d'hora tard. La concentració en la feina no és pas bufar i fer ampolles. No pas. Però malgrat tot segueixo endavant i suposo que això és el que més compta. I si bé la buidor al cor em fa l'efecte d'un pou sense fons, buit, fosc i insonor quelcom més fort m'ajuda a no defallir i a seguir caminant. La tempesta mai no és prou forta com per tombar-me.

Faig marxa enrere. Torno al suport extern. La Montserrat m'ha escoltat i m'ha explicat les seves sensacions d'haver passat per una situació semblant...continuarà

Pateixo depressió endògena. I això com ho afronto?
Mireu, des de fa cosa de 9 anys pateixo un tipus d'alteració psicològica amb efectes mentals i emocionals. Ara tinc 27 anys. Sí, des dels 18 anys que conscientment tinc aquest tipus de malaltia. Malaltia que no he descobert fins ara. Depressió endògena (DE) és el nom que rep la patologia psíquica que et condueix a capficar-te en tu mateix, a perdre il·lusió per la vida, pels teus i per tu, per allò que et motiva. És la malaltia que et penseix per dins, et xucla energia per viure la vida, per afrontar els reptes, per encarar-te amb dos pebrots a allò que desitges per a tu i per la gent que estimes. Tot plegat et condueix a una tristesa i sovint a una soledat desesperants. Por per tot. Incapacitat per prendre decisions. Buf, una tirallonga d'efectes severs sobre la personalitat que ara que me n'adono, ho veig com un entrellat d'efectes amb una causa que tampoc és una causa, perquè tot el que hi ha i passa és producte de múltiples i incomptables causes.

Sabeu què, que després d'anys i panys preguntant-me a mi mateix i a diferents terapeutes el mal que em corsecava, doncs, que m'han diagnosticat una patologia que no sembla que tingui un origen evident. Un fet puntual (quants fets puntuals ocorren en un dia??!!) o una predisposició genètica m'hi poden haver conduït. De fet, crec que és una barreja de tot plegat. El terapeuta, en Joan, em va saber diagnosticar al segon dia, per no dir ja al primer, el mal que patia. Per ell va ser molt evident. Potser és perquè jo em conec molt millor que no pas anys enrere. D'alguna manera, he après a separar i reconèixer moltes actituds, malestars, causes i efectes. Sembla un terapeuta clar, amb un mètode clar però difícil de portar-lo a la pràctica. Suposo que dic això perquè em noto fluix de forces per encarar aquesta situació. Sé que vull sortir-me'n, cosa que és fàcil de dir però molt més important sentir ben endins que vols fer tot els possibles per sortir endavant d'una situació tan adversa.

Necessito explicar el que em passa per dins. Ho sento amb tanta intensitat i sovint sento tan dolor que sembla que el dolor em penetri fins al fons de l'ànima. Ara, quan escric aquestes ratlles, sento dolor al pit, just al xacre del cor. És una sensació de dolor, de tristesa i buidor, d'incapacitat per confiar en mi mateix; però a més de no confiar en la màgia de la vida, és no trobar sentit a l'existència humana. A la meva existència dins l'Univers. Es fa dur escriure aquestes afirmacions tan contundents, tanmateix és el que sento i si digués quelcom diferent m'estaria mentint a mi mateix. I quin sentit té mentir-se a si mateix? No en té cap ni un, no ho creus?

El meu terapeuta, en Joan, em diu que he d'aprendre a conèixer-me a mi mateix més a fons.

Jo crec que em conec més del que em penso.