Mirar endavant i superar els obstacles

Ara, mentre començo a escriure les primeres paraules d'aquest article a fora fa un vent tan fort que se sent com poc sovint passa. Aquest vent bufa de nord, fa tramuntana, i el que fa aquest vent és endur-se ben lluny l'aire (sovint més càlid i humit) que hi havia abans. Què vull dir amb això? Vull dir que quan

Tot llegint un article d'un bon amic que parla sobre la malaltia que pateix des de fa una colla d'anys, m'he inspirat per escriure aquest article. M'ha animat a fer-ho. En aquest article diu que estaria vençut per la malaltia en qüestió si no fos perquè accepta que la té i que no vol que el limiti en els desitjos i il·lusions que vol fer realitat. El conec i no diries mai que té una malaltia amb dolències tan molestes i sovint segur que doloroses. Tot plegat em ressona. Em fa pensar i arribo a la conclusió que sóc condescendent amb la depressió i els efectes de la "cronització" dels seus efectes. Me l'he feta meva, de tal manera que he deixat que se m'apoderi i per tant que em mini una part molt important del meu potencial. Són tan contundents els efectes que em provoca que em costa reconèixer qui sóc, què puc fer. He deixat de buscar respostes a la vida (més enllà d'investigar i analitzar allò que de dolent em passa). Bona part dels meus dies els dedico a centrar-me en la malaltia i no pas a com sortir-ne. Amb els anys he iniciat una espiral de pujades i baixades de cicles molt curts (de setmanes) que m'afecten profundament.
En Marc m'ensenya dia a dia que has de fer el que desitges, que has de perseguir el que més anheles, que has de lluitar per convertir en realitat els somnis personals. Si, en canvi, et deixes endur pels pensaments negatius, per la duresa de la malaltia, pels símptomes i pels efectes, per allò que dirà la gent aleshores estàs pres. Tan pres com em sento durant hores i hores de fa moltes setmanes. Mesos. Uns quants anys.
Em torno a adonar que no estic sol, que molta gent m'estima i està al meu costat per ajudar-me en la mesura que pugui. Hi ha hagut moments en les dues últimes setmanes que m'he emocionat per tal com m'ajuden, obren el seu cor i m'animin perquè segueixi endavant i lluiti per la meva vida. M'adono que no hi ha cap altra solució que la de mirar endavant, d'il·lusionar-me pel que de debò em fa il·lusió. I que si em sembla que poques coses em fan il·lusió, doncs cal que busqui tota l'energia necessària per cercar el que em va llevar cada matí, pel que em fa bategar de debò.

Quan t'arriba l'ajuda que més necessites

Ben arribats al bloc, aquesta és una nit d'esperança. Nit d'inici de festeig amb la vida. Una bona amiga m'ha ajudat a fer-me'n adonar. M'ha estès la seva mà ara que més malament ho passo, just quan més suport extern he de menester. Suport mèdic i terapèutic. I tant o més important, suport de familiars, amics i amigues, en definitiva, tot l'entremat de persones més properes.

No us negaré pas que la tristesa i la desesperança, de vegades també la desesperació se m'apoderin de mi de tant en tant. Es fa dur llevar-se al matí, rentar-se la cara, preparar l'esmorzar i més encara ser puntual a la feina. En aquestes darreres setmanes faig 1/4 d'hora tard. La concentració en la feina no és pas bufar i fer ampolles. No pas. Però malgrat tot segueixo endavant i suposo que això és el que més compta. I si bé la buidor al cor em fa l'efecte d'un pou sense fons, buit, fosc i insonor quelcom més fort m'ajuda a no defallir i a seguir caminant. La tempesta mai no és prou forta com per tombar-me.

Faig marxa enrere. Torno al suport extern. La Montserrat m'ha escoltat i m'ha explicat les seves sensacions d'haver passat per una situació semblant...continuarà

Pateixo depressió endògena. I això com ho afronto?
Mireu, des de fa cosa de 9 anys pateixo un tipus d'alteració psicològica amb efectes mentals i emocionals. Ara tinc 27 anys. Sí, des dels 18 anys que conscientment tinc aquest tipus de malaltia. Malaltia que no he descobert fins ara. Depressió endògena (DE) és el nom que rep la patologia psíquica que et condueix a capficar-te en tu mateix, a perdre il·lusió per la vida, pels teus i per tu, per allò que et motiva. És la malaltia que et penseix per dins, et xucla energia per viure la vida, per afrontar els reptes, per encarar-te amb dos pebrots a allò que desitges per a tu i per la gent que estimes. Tot plegat et condueix a una tristesa i sovint a una soledat desesperants. Por per tot. Incapacitat per prendre decisions. Buf, una tirallonga d'efectes severs sobre la personalitat que ara que me n'adono, ho veig com un entrellat d'efectes amb una causa que tampoc és una causa, perquè tot el que hi ha i passa és producte de múltiples i incomptables causes.

Sabeu què, que després d'anys i panys preguntant-me a mi mateix i a diferents terapeutes el mal que em corsecava, doncs, que m'han diagnosticat una patologia que no sembla que tingui un origen evident. Un fet puntual (quants fets puntuals ocorren en un dia??!!) o una predisposició genètica m'hi poden haver conduït. De fet, crec que és una barreja de tot plegat. El terapeuta, en Joan, em va saber diagnosticar al segon dia, per no dir ja al primer, el mal que patia. Per ell va ser molt evident. Potser és perquè jo em conec molt millor que no pas anys enrere. D'alguna manera, he après a separar i reconèixer moltes actituds, malestars, causes i efectes. Sembla un terapeuta clar, amb un mètode clar però difícil de portar-lo a la pràctica. Suposo que dic això perquè em noto fluix de forces per encarar aquesta situació. Sé que vull sortir-me'n, cosa que és fàcil de dir però molt més important sentir ben endins que vols fer tot els possibles per sortir endavant d'una situació tan adversa.

Necessito explicar el que em passa per dins. Ho sento amb tanta intensitat i sovint sento tan dolor que sembla que el dolor em penetri fins al fons de l'ànima. Ara, quan escric aquestes ratlles, sento dolor al pit, just al xacre del cor. És una sensació de dolor, de tristesa i buidor, d'incapacitat per confiar en mi mateix; però a més de no confiar en la màgia de la vida, és no trobar sentit a l'existència humana. A la meva existència dins l'Univers. Es fa dur escriure aquestes afirmacions tan contundents, tanmateix és el que sento i si digués quelcom diferent m'estaria mentint a mi mateix. I quin sentit té mentir-se a si mateix? No en té cap ni un, no ho creus?

El meu terapeuta, en Joan, em diu que he d'aprendre a conèixer-me a mi mateix més a fons.

Jo crec que em conec més del que em penso.