Mirar endavant i superar els obstacles

Ara, mentre començo a escriure les primeres paraules d'aquest article a fora fa un vent tan fort que se sent com poc sovint passa. Aquest vent bufa de nord, fa tramuntana, i el que fa aquest vent és endur-se ben lluny l'aire (sovint més càlid i humit) que hi havia abans. Què vull dir amb això? Vull dir que quan

Tot llegint un article d'un bon amic que parla sobre la malaltia que pateix des de fa una colla d'anys, m'he inspirat per escriure aquest article. M'ha animat a fer-ho. En aquest article diu que estaria vençut per la malaltia en qüestió si no fos perquè accepta que la té i que no vol que el limiti en els desitjos i il·lusions que vol fer realitat. El conec i no diries mai que té una malaltia amb dolències tan molestes i sovint segur que doloroses. Tot plegat em ressona. Em fa pensar i arribo a la conclusió que sóc condescendent amb la depressió i els efectes de la "cronització" dels seus efectes. Me l'he feta meva, de tal manera que he deixat que se m'apoderi i per tant que em mini una part molt important del meu potencial. Són tan contundents els efectes que em provoca que em costa reconèixer qui sóc, què puc fer. He deixat de buscar respostes a la vida (més enllà d'investigar i analitzar allò que de dolent em passa). Bona part dels meus dies els dedico a centrar-me en la malaltia i no pas a com sortir-ne. Amb els anys he iniciat una espiral de pujades i baixades de cicles molt curts (de setmanes) que m'afecten profundament.
En Marc m'ensenya dia a dia que has de fer el que desitges, que has de perseguir el que més anheles, que has de lluitar per convertir en realitat els somnis personals. Si, en canvi, et deixes endur pels pensaments negatius, per la duresa de la malaltia, pels símptomes i pels efectes, per allò que dirà la gent aleshores estàs pres. Tan pres com em sento durant hores i hores de fa moltes setmanes. Mesos. Uns quants anys.
Em torno a adonar que no estic sol, que molta gent m'estima i està al meu costat per ajudar-me en la mesura que pugui. Hi ha hagut moments en les dues últimes setmanes que m'he emocionat per tal com m'ajuden, obren el seu cor i m'animin perquè segueixi endavant i lluiti per la meva vida. M'adono que no hi ha cap altra solució que la de mirar endavant, d'il·lusionar-me pel que de debò em fa il·lusió. I que si em sembla que poques coses em fan il·lusió, doncs cal que busqui tota l'energia necessària per cercar el que em va llevar cada matí, pel que em fa bategar de debò.